ibrahim aslan
El llac de la nit
Al final de la nit, el cambrer col•locava algunes cadires a la vora del Nil. Jo no coneixia ningú dels que es reunien allà, col•legues segurament; encara que el meu amic si els coneixia.
Dos d'ells jugaven al backgammon i havien posar el tauler a sobre d'una taula baixa. El meu amic els observava, els altres conversaven sobre diferents temes. El cambrer, cada vegada que algú demanava de beure, es dirigia cap al minúscul cafè situat en una escletxa|oportunitat de la filera d'atapeïdes|ajustades cases de l'altre costat. Els col•legues del meu amic s'asseien a la meva esquerra. Malgrat que estàvem a començaments de maig, el temps era calent; tant que l'eucaliptus plantat sobre la vorera, feia estona que no produïa cap so i no hi havia ni rastre de brisa en aquella hora tardana de la nit. La superfície del riu apareixia estàtica, del color del plom fos.
El meu amic em va mirar i va dir somrient:
-Què et passa?
-Res.
-Estàs enfadat -va dir sense dubtar-ho.
Encara que em sentia incòmode, li vaig respondre:
-No, no...
-Tu no ets així.
-No estic enfadat.
-I llavors per què no dius res?
-I què vols que digui?
-Veus com estàs enfadat?
-Tu diràs...
-Jugues una partida?
-No.
El cambrer va creuar el carrer amb una ampolla de cervesa i la va col•locar davant de l'home de la meva dreta. El vaig observar i vaig veure a través dels ferros del reixat, que el cambrer s'emportava a la safata cinc ampolles buides.
Els qui jugaven van girar el cap i un d’ells em va dir:
-Vols jugar?
-No.
Un d’ells es va aixecar i va insistir:
-No tinc inconvenient. Si us plau.
-Gràcies. No tinc ganes.
-Però per què? - va dir el meu amic.
-No vull.
Un jove amb la veu gruixuda, corpulent i de cabells espès, va esclatar en una sonora rialla i va colpejar amb la seva espatlla la d'un altre jove moreno i prim que li va respondre amb serietat:
-De què et rius? És que no és el teu amic?
-Què li vas dir? -li'n va preguntar un altre.
-Li vaig dir que si jo tingués aquests diners no perdria el temps buscant feina.
El meu amic es va dirigir a mi:
-Vols que fotem al camp?
-Com tu vulguis?
-Ens en anirem dins d'una estona.
Vaig encendre un cigarret.
-Em dónes foc?
Era la veu d’un home situat a la meva dreta. Li vaig estendre la capsa de llumins i després me la va tornar.
-Moltes gràcies.
Vaig pensar dir-li que se la quedés, ja que en tenia una altra; però la vaig agafar i me la vaig tornar a posar a la butxaca.
-Fa molta calor -vaig dir.
Per la vorera avançaven un home i una dona. L'home portava un nen petit adormit. Es van apropar i la xerrameca va disminuir. La dona, de cutis blanc, rondava els cinquanta, portava un lleuger vestit verd i el cabell negre recollit i se li notava una certa panxa.
El jove moreno i prim va xiuxiuejar:
-¡Oh, ànima meva!
Un jove de rostre afavorit, de qui jo sabia que era compositor i tocava el llaüt i es dedicava al joc, va dir:
-Ella torna casa.
-És clar! Després d’una agradable vetllada, tornar a casa, despullar-se i la dolça esposa. Tanmateix tu, assegut aquí tota la nit, al mig del carrer. Oh respectable! Si t'absentessis un any, no hi hauria qui hagués preguntat per tu.
-Desposseït de tot.
-No vull dir això. Jo no sóc com tu. -va respondre el músic sense mirar-lo.
-A què et refereixes llavors, artista? -va dir mirant el carrer.
-No. Només a la tornada a casa.
El cambrer va creuar el carrer amb una ampolla de cervesa i la va col•locar davant de l'home de la meva dreta. El vaig observar i vaig veure a través dels ferros del reixat, que el cambrer s'emportava a la safata cinc ampolles buides.
L'home em va mirar i va somriure amb esforç:
-Fa molta calor.
-Sí.
El seu tòrax era menut com el d'una dona i tenia el ventre inflat, com si fos malalt. El cabell tot blanc; i, encara que era jove, els seus ulls semblaven els d'un vell, plens d'un singular desànim. De la boca li sortia l'alè calent de la cervesa:
-Només és una ona de calor. Una ona i passarà. -va dir en veu baixa.
-Com?
-Ni tan sols ha començat el mes de maig.
El meu amic em va mirar i mentre girava de nou el cap per observar el joc, vaig poder adonar-me del mig somriure que s'insinuava als seus llavis. El noi del cabell espès va dir:
-Quan?
-Només he dit que m'agradaria casar-me, no que em casaré. -li va tornar a dir el músic.
-Et cases? -va dir el meu amic.
-No t'ho pots imaginar -va tartamudejar amb veu suau- Fa temps que desitjo tenir un fill. És un sentiment estrany, però et parlo seriosament. L'única gran veritat . Trenta -sis anys. Un problema.
-És així que et cases.
-Em casaré. És una decisió important. Si trobés algú, em casaria immediatament. Amb qualsevol. Amb la condició que fos bonica.
- Busca't primer de tot un pis i no una esposa. -va dir el del cabell espès.
-Res no et lliga, ni el món ni la vida. Si no trobéssim un pis, viuríem en un banc.
-No t'oblidis que el matrimoni és harmonia. Potser jo també em casi.
Tots van deixar anar una forta rialla. L'home que era al meu costat va somriure dient:
-Una emergència!
-És clar! -vaig dir jo.
-Em permets els llumins?
Li vaig donar la capsa de llumins i em va oferir un cigarret que vaig refusar:
-L'home es multiplica.
-És clar!
Només va somriure en mirar-lo. Però no va participar en la conversa fins que va abandonar aquella expressió i va donar al seu rostre una aparença de serietat barrejada amb bondadosa preocupació. Vaig dirigir lleument la vista cap a ell i em va dir:
-Fa temps que em van dir que les tombes de Bab Nasr desapareixeran.
Vaig sacsejar el cap.
-Desapareixeran i també les de Sayida Nafisa.
-Com ho saps, això?
-Què? -va afegir amb precaució.
-Això, el rumor.
-Perquè tinc una tomba allà.
-Teu tens una tomba?
-La tinc ja fa molt. La vaig heretar de la família.
-Ah!
-Ho van dir a tothom.
-Ho van dir ?
-A tothom.
-Perquè?
-Per si de cas, algú volia preparar una tomba en un altre lloc i traslladar-hi els seus morts.
-Ah!
-M'ho va dir el propietari de casa meva. El va ser qui m'ho va dir.
No vaig saber què contestar. Vaig esperar una mica mentre ell inclinava l'ampolla per omplir la copa de cervesa:
-Jo no ho podré fer.
-El què?
-El meu pare, la meva mare i el meu germà estan enterrats allà. I uns parents. Jo no podré emportar-me'ls.
-Què vol dir això?! -va cridar un dels jugadors.
-Dos, un -va repetir l'altre.
-Dos ... Un?
-Sí!
-Per què no jugues sis, cinc?
-Perquè els daus han sortit dos, un; no, sis, cinc.
-Preparar una altra tomba costa prop de dues-centes guinees. Imagina't!
-Sis, cinc.
-Fa molt que són morts?
-Dos, un.
-Molt.
-Sis, cinc.
-Dos, un; o, sis, cinc?
-De veritat que no ho he vist.
-M'agradaria canviar-los, però costa gairebé dues-centes guinees. -va dir l'home.
-Repeteix una altra vegada la tirada. Fins que jo no ho vegi...
-De totes maneres no ho admetràs.
El seu rostre es va torbar i es va riure:
-Com?
-Suposo que, com van morir fa temps, ja no quedarà res.
Va fer un esforç clar per mantenir el seu apagat somriure, es va equivocar en parlar i va renunciar a seguir.
Em sentia entumit. Em molestava que el meu cos fos enganxós. En una de les finestres de la casa de davant va sortir un home en samarreta.
Al cap de poc va aparèixer el rostre d'una dona per sobre de la seva espatlla. Semblava no veure'ls. Li vaig escoltar dir alguna cosa i la seva mirada va passar a través de mi, cap al lluny.
-És necessari... Es necessari. -va dir el músic.
-Encara estàs pensant?
Em va oferir una cervesa, però vaig refusar.
-Sóc l'únic que queda de tota la família.
-No toquis els daus. Ho has vist? Cinc ... dos.
- Els visitava en totes les festivitats i també en dies normals.
-Au, va!
-Val!
-Mireu, una altra vegada!
-Trenta -sis anys. On vas, germà?
-Aquí hi ha. Sis, cinc. Ho veus?
-Has tingut sort, nen.
-Què faran en aquest cas? Què faran?
-En quin cas?
-Hi ha qui no podrà traslladar els seus morts. No és així?
-Estic convençut.
-En aquest cas, què faran?
-Has sentit algun altre comentari?
-Ho he sentit.
Es va enrojolar:
-Suposo que aquestes tombes desapareixeran. El propietari de casa meva em va dir que no sap què faran amb el terra. No ho sap.
-I què?
Es va empassar saliva i vaig poder veure la seva gola pujar i baixar.
-És cert.
Vaig sentir el so del tauler que es tancava, i mentre vèiem el cambrer que travessava el carrer apropant-se, va murmurar i se’m va quedar mirant. Em vaig incorporar:
-Si tingués dues-centes guinees per canviar-los a una altra tomba, podria visitar-los.
Vaig somriure. El músic em va donar la mà efusivament. Els altres anaven es van limitar a saludar-me amb el cap. Quan vaig baixar de la vorera, l'home i la dona ja havien desaparegut de la finestra i el cambrer li va servir un altra cervesa.
En allunyar-nos una mica, el meu amic em va preguntar:
Què et deia?
-Qui?
-Aquest home.
-Perquè?
-És que està boig.
-Com?
-No et va explicar allò dels cementiris que desapareixeran i que llavors no podrà visitar a la seva família?
-Sí.
-No hi ha ningú a qui no li expliqui aquesta història. Ja és molt tard, no?
I aquí vaig recordar que no m'havia acomiadat . Sense poder-lo evitar li vaig dirigir una última mirada. La nit era clara i la vora del riu era completament buida. La lluna s'havia submergit. El cambrer dempeus, il.luminat per la llum procedent de l'interior del cafè, buidava amb un petit recipient l'aigua de la nevera gran i brillant situada sota d'un arbust. L'aigua que havia llançat formava un petit llac al mig de la vorera.
L'home ja no estava al seu seient, sinó que s’havia incorporat en la part més elevada del pont; com si fos part de la grisa immobilitat de l’aigua en la qual es dissolia. El vaig contemplar durant una estona, immòbil, orinant amb les cames obertes i el cap baix.
Ibrahim Aslan, escriptor egipci, El llac de la nit, El Caire, 2005
Traducció de Manuel Jiménez Lucena
© 2010 Manuel Jiménez Lucena