ibrahim aslan
Azat Amin Iskandar
.... Anava en bici pel pati fent voltes entre els arbres i m’imaginava que feia una carrera:
Senyores i senyors…! I ara, el campionat del món! –deia.
Veia la multitud i les banderes, els corredors que em perseguien, hi sentia les veus i les xiulades que m'animaven. Sempre arribava el primer a la línia de meta i em felicitaven amb un ram de roses i un petó.
De sobte, m’hi vaig sentir observat. Vaig veure que Azat Amin Iskandar assegut a les escales, havia estat el meu espectador des del principi. En trobar-se els nostres ulls, va somriure i em va fer un senyal amb la mà. Em vaig dirigir cap a on estava i ell es va recolzar la seva mà en la paret de l'escala i va aixecar el seu cos amb la crossa sota l’aixella i va baixar els graons a poc a poc. En arribar al meu costat, es va posar a examinar la bicicleta. Va agafar el manillar, va tocar el timbre algunes vegades, es va inclinar temptejant el cable davanter i va mussitar amb dificultat:
-Bonica bici.
-És una Ral•li 24 de carreres i amb tres marxes.
Va contemplar la bicicleta com si ja sabés de què li parlava.
-Saps dur-la sense mans?-em va preguntar.
Va passar la cama bona per un dels costats de la bicicleta, estenent la cama ortopédica cap al davant; per tal de allunyar-la del pedal i pedalejar amb la cama bona, la qual cosa era extremadament difícil, encara que possible.
Azat es va mantenir damunt la bicicleta i jo els vaig començar empènyer amb suavitat.
Mentre pedalejava, la bicicleta es desequilibrava i s’inclinava perillosament.
Vaig sacsejar el cap i tot seguit, vaig sortir disparat. Jo era un expert en bicicletes i m'agradava exhibir-me. Vaig canviar de marxa amb habilitat i vaig arribar ràpidament fins l'altra punta del pati. Vaig notar que la bicicleta donava una sacsejada quan tornava i, llavors, vaig aixecar amb cura les mans del manillar creuant els braços.
Va avançar uns passos fins la meitat del pati i jo em vaig aturar al davant i li vaig dir baixant de la bici:
-Satisfet, senyor meu?
No em va respondre. Va baixar el cap mentre observava la bicicleta com si sospesés un assumpte important i inesperat, colpejant el sòl amb la crossa. Va avançar un altre pas fins a enganxar-se a la bicicleta, va agafar el manillar i, inclinat a sobre meu, va murmurar amb una mena de prec:
-Si us plau, deixa'm fer una volta... Si us plau...
No el vaig entendre del tot i me’l vaig quedar mirant. Com que semblava que jo volgués treure-li el caprici, en considerar que no era capaç de dur la bicicleta, va començar a agitar el manillar amb violència i a cridar-me empipat:
-Et dic que em deixis fer una volta!
I va saltar des d'on estava volent pujar-hi. Vaig perdre l'equilibri i vam estar a punt de caure.
No sabia què dir, però el vaig ajudar a pujar.
Es va recolzar en la meva cuixa i en la crossa. Després d'alguns esforços, va aconseguir muntar-se sobre el selló i va passar la cama bona per un dels costats de la bicicleta, estenent la cama ortopédica cap al davant; per tal de allunyar-la del pedal i pedalejar amb la cama bona, la qual cosa era extremadament difícil, encara que possible.
Azat es va mantenir damunt la bicicleta i jo els vaig començar empènyer amb suavitat.
Mentre pedalejava, la bicicleta es desequilibrava i s’inclinava perillosament; però de seguida la va dominar, posant-s’hi dempeus i fent un esforç extraordinari per a pedalejar amb una sola cama i mantenir-se dret.
Azat va ultrapassar un gran arbre i el quiosc del bar. El vaig aplaudir i el vaig cridar:
-Bravo, Azat!
Va arribar gairebé al final del pati. Era necessari donar la volta i vaig tèmer que no ho pogués fer. Va girar amb cura i va iniciar la volta amb confiança amb un domini total. Va canviar de marxa tres vegades. Els flocs li volaven empesos per l'aire.
La bicicleta corria disparada a gran velocitat. Azat va travessar el passadís dels arbres. La seva imatge desapareixia i apareixia entre les branques i les fulles. Ho estava aconseguint. El veig ara com es precipitava igual que una fletxa, l'esquena tirada cap enrere, el cap aixecat, llançant un fort crit que es va repetir per tot el pati; un crit llarg i insòlit, un crit que, havent estat obstruït en el seu pit, pogués sortir-se’n ara:
-Guaaaaita... Guaaaaita!
Ala al Aswani, escriptor egipci, Focs amics, El Caire, 2004
Traducció de Manuel Jiménez Lucena
