ala al aswani
Una mirada al rostre de Naji
Al Farir es passejava entre nosaltres mentre llegia un llibre amb veu constant, monòtona i repetitiva. L'ambient de classe era tranquil i la imminent somnolència m'acariciava. Per la finestra es veien els cotxes i els vianants i l'oncle Kamil, el venedor de nous de palma. Jo mirava distret pel carrer fins que vaig advertir la burxada del bastó en la meva esquena i la veu del Farir em va interrompre:
-Continua llegint.
Vaig creure morir. Vaig mirar tremolant el llibre però les petites línies s'entrellaçaven davant els meus ulls.
-Posa la mà.
Al Farir estava davant meu amb el bastó aixecat en l'aire. No hi havia escapatòria. Vaig estendre la mà i agafant-la, va descarregar un cop. Vaig xisclar i vaig plorar demanant-li que em perdonés, però em va copejar i copejar deixant-me després esfondrat al meu lloc. Vaig mirar els companys amb els ulls negats de llàgrimes. Havien estat testimonis però van continuar fingint que llegien ignorants i encara que els preguntés, tots respondrien simulant innocentment: Què t'ha passat?... No hem vist res. És a dir, després d'això, Al Farir no els preguntaria i fins i tot saltarien dels seus seients amb els dits aixecats; com si entusiasmats per respondre desmentissin qualsevol relació amb mi, com si li diguessin: Ha estat ell? Nosaltres som sempre els teus obedients alumnes?
Va deixar de fer-me mal, però em vaig desfer en plor. Al Farir ni em va mirar. Va reprendre la lectura com si res, com si estrenyés una mica els seus fins llavis advertint: Mireu, així castigo a qui em desobeeix! Veurem qui s'atreveix!
-Posa la mà!
Naji ni va estendre la mà ni es va estremir. Al Farir va alçar el to de veu terrible:
-Posa la mà!
Naji seguia immòbil com una pedra. Nosaltres ens entatxonàvem, recolzant-lo amb els nostres ulls petits i porucs; però al Farir va rugir i va alçar la seva mà abatent-la sobre el seu rostre.
Llavors va arribar Naji. Es va parar aquell matí a la porta de la classe mirant-nos amb els seus sorpresos ulls del color de la mel, enlluernant-nos amb la seva cara, el seu blanc i pàl•lid rostre, els suaus cabells castanys que li queien, el seu elegant uniforme planxat, la seva luxosa cartera de pell, completament nova, sense frecs; no com les nostres. Fins i tot el seu sandwitx estava tant ben fet i era tant blanc com ell. Una rebanada de pa europeu untada amb mantega i embolicada en una bonica borsa transparent com un pastís d'aniversari.
Al Farir va dir:
-Naji és el vostre nou company.
Va mirar a al voltant buscant-li un lloc i vaig desitjar que s'assegués en el lloc buit que hi havia al meu costat.
És suficient desitjar alguna cosa amb força perquè el desig es faci realitat. Al Farir es va dirigir on jo seia i Naji es va apropar, va murmurar una salutació i jo vaig aspirar l'aroma que em van enviar les seves robes. Vaig passar la resta del matí examinant-lo i olorant-lo fins que va sonar el timbre. Llavors em va contar que la seva mare era francesa i el seu pare egipci. Vam esperar a la porta que arribés un luxós automòbil del que va baixar el xofer i es va dur la seva cartera.
Li vaig preguntar amb certa tristesa quan m'acomiadava: “Som amics, Naji?” Va assentir amb el cap i va pujar al cotxe.
Ràpidament, la seva influència va augmentar a classe. Ens agradava i ens semblava intel•ligent, una lluentor fugaç dels seus ulls significava una hora sencera de comentari del Farir. Ens quedàvem endarrerits mirant la pizarra i assentint amb el cap com si entenguéssim. Fins i tot el francès que parlàvem era pronunciat molt proper al dolç i fluït accent de Naji. El seu francès era com el francès d’en el Farir, pot ser millor i tot. Vam descobrir que no tenia por com teníem nosaltres. El seu rostre no empal.lidia, ni la seva veu tremolava, ni els seus ulls s’en anaven cap al sòl o la teulada. Es quedava davant el Farir, parlant-li amb claredat i amb una seguretat sempre en augment i que sempre ens feia presagiar un esdeveniment. Com si fos un cotxe veloç que avancés amb potència cap al cim d'una muntanya, després de la qual hi hagués un precipici. Tancàvem els ulls esperant un xoc violent que mai no ocorria. Al contrari, al Farir el mirava pacientment i nosaltres ens alegràvem sense preguntar-nos per què el preferia.
No ens ho preguntàvem, perquè l’estimaven; perquè érem nosaltres els qui aixecàvem el cap davant el Farir. Doncs tots érem Naji, que no teníem por ni érem copejats; encara que cada dia ens peguessi.
En el vestíbul de l'escola ens apinyàvem al seu voltant, desitjant jugar amb ell i rivalitzant per parlar-li. Orgullós qui podia riure's amb ell! Naji era feliç i nosaltres estàvem contents.
Fins aquell dia en què al Farir recollia, segons el seu costum, els quaderns dels deures i Naji es va posar de peu i li va dir amb la veu ferma:
-Disculpi! He oblidat el quadern en casa.
El rostre del mestre es va contreure estrenyent els llavis com si ja hagués pres una determinació i va dir:
-Posa la mà!
Naji ni va estendre la mà ni es va estremir. Al Farir va alçar el to de veu terrible:
-Posa la mà!
Naji seguia immòbil com una pedra. Nosaltres ens entatxonàvem, recolzant-lo amb els nostres ulls petits i porucs; però al Farir va rugir i va alçar la seva mà abatent-la sobre el seu rostre. Tots vam emmudir. Va semblar que tot es tractava d'una al•lucinació, perquè Naji amb el rostre enrogit va cridar:
-Està prohibit pegar.
La veu de el Farir va ressonar com un tro:
-Ves-t’en, animal! Jo t'ensenyaré?
Uns petits i precipitats passos barrejats amb una tremolor, van ser seguits per uns altres grans i severs, que no coneixien la compassió.
Va transcórrer el matí, ens sentíem angoixats per Naji. A la tarda vam contar a casa nostra el que havia passat. Els nostres pares no ens van fer cas ni es van alarmar davant la idea de rebel•lar-nos.
Naji va tornar al dia següent. Es va posar en fila amb nosaltres mentre l’acorralàvem amb mil preguntes. No va respondre. Somreia i callava. No tenia cara de desgrat però tampoc era la cara del dia anterior. Es va asseure i va començar la classe. Al Farir explicava la lliçó com de costum; i al poc, de manera casual, va cridar Naji i es van posar davant nostre.
-Vaig uns minuts al despatx del director. Naji es quedarà amb vosaltres. A tot aquell a qui apunti el nom, li donaré deu bastonades quan torni! -va dir en to d'avís.
Nayi es va quedar quiet amb les mans darrere de l'esquena, estenent la mirada i examinant-nos acuradament. Els alumnes van tenir la precaució de creuar els braços i baixar el cap en silenci mentre llegien i van començar a dirigir-me cauteloses mirades de reüll que em deien: “Ha canviat la situació, cal anar amb compte.”
Però jo no vaig anar amb compte. Per què?, si Naji era el meu amic...
-Ei, Naji?!-vaig cridar.
Ho vaig fer com si encara ho fos i vaig voler apropar-me, però em va apartar bruscament. Després va envoltar la pissarra i va apuntar el meu nom.
Ala al Aswani, escriptor egipci, Focs amics, El Caire, 2004
Traducció de Manuel Jiménez Lucena
