LITERATURA ÀRAB CONTEMPORÀNIA

hossam fahr

Bàrbara no s'ha anat de Nova York

La Bàrbara personificava l’esperit de Nova York. Parlava com una peixatera, tenia una veu nasal i la seva pronúncia era grollera. Sota una cuirassa d’una sinceritat torbadora i quasi vulgar amagava una tolerància i humanitat sense límits. Era una lectora excel•lent: no va haver ni un sol dia que li parlés d’un llibre que no s’hagués llegit i del qual no en tingués una opinió clara i ben argumentada que demostrava una profunda comprensió del text. De la mateixa manera, quan li demanava que m’aconsellés un lloc per anar a menjar, em donava deu noms de restaurants que oferien el mateix tipus de cuina, les adreces exactes, els preus, així com el seu parer sobre la decoració, la higiene dels banys, la qualitat del servei i fins i tot sobre si el local era sorollós o tranquil.

Si parlàvem de música, em trobava davant d’una veritable enciclopèdia vivent: “La millor interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven és la de l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Von Karajan l’any 1969”. “El millor lloc per escoltar jazz no són aquests locals tan de moda a Manhattan. El jazz més autèntic el trobaràs en un petit cafè de Brooklyn els dissabtes a partir de les deu del vespre. Malauradament, no hi he tornat més des que vaig decidir no sortir de Manhattan i ni tan sols per anar a un altre barri de Nova York”.

El primer diumenge de cada mes, em portava a una església de Harlem per escoltar espirituals negres. Les parets ressonaven quan els feligresos picaven de mans mentre es balancejaven i cantaven a capel•la. Només amb les seves veus creaven una orquestra completa que era capaç d’improvisar harmonies d’una bellesa inimitable. Les veus dels homes destacaven per sobre de les de les dones i viceversa, per acabar unint-se en un goig que atorgava a l’oïda un plaer quasi celestial.

Just després d’assistir a la missa cantada, sortíem de l’església. Llavors jo li solia oferir el braç per a què s’hi recolzés. Ella, però, li donava sempre un copet afectuós i em deia:

— Insinues que sóc una vella, noiet? És veritat que ja tinc 74 anys, però de ben segur que estic més jove que tu. Fem una cursa fins a la parada de l’autobús?

Després sèiem en un petit restaurant d’aquella zona per a assaborir els tradicionals “soul food”, plats típics afroamericans. Ella era tan blanca com la neu i jo de color de cafè amb llet, però tot i estar en un mar d’afables cares negres, la nostra presència no semblava sorprendre a ningú.

Després de dinar tornàvem al seu pis, el més bonic que mai he vist a Nova York. Era a l’última planta d’un edifici antic que tenia els marcs exteriors de les finestres i les baranes dels balcons plens d’ornaments, relleus i gravats que dataven d’aquella època en què la gent encara disposava de temps per a afegir un toc de bellesa a les façanes dels edificis, tot el contrari de les línies rectes i dures dels edificis de ferro i vidre que caracteritzen la Nova York moderna.

La terrassa de la Bàrbara, plena de plantes i flors, ocupava la meitat del terrat de l’edifici. Hi havia instal•lat una petita pèrgola tota coberta d’heura sota la qual hi havia una taula i quatre cadires. Era allà on sèiem per xerrar, prendre cafè i fumar. Mai no li passava per alt comentar amb un aire apassionat la bellesa del paisatge quan es ponia el sol, en aquells breus instants en què els raigs vermells tenyeixen les teulades dels edificis del voltant.

Dins la casa hi havia un saló ampli i un despatx amb les parets plenes de prestatgeries amb llibres, discos i fotografies perquè, segons em va dir, en un altra època de la seva vida havia estat fotògrafa professional.

En aquell temps, a mi em va agafar la dèria d’escriure en anglès i li donava tot el que escrivia perquè m’ho corregís i col•loqués correctament els punts i les comes. Llavors, la Bàrbara posava música tranquil•la i s’asseia a seu despatx per a fer les correccions, mentre que jo m’asseia al seu davant com si fos un alumne. Em tornava el text sense haver-hi tocat ni una sola lletra però amb la puntuació tan canviada que semblava que aquest s’hagués convertit, com per art de màgia, en un altre text.

Un dia em va dir en un to sarcàstic:

— Així és com s’escriu, i no com ho feu els analfabets com tu!

En veure que el meu rostre s’ennuvolava, va esclatar a riure i va afegir:

— No posis aquesta cara de pocs amics, home! Només m’has de contestar que tu no escrius en la teva llengua materna i que jo, en canvi, no sé demanar un got d’aigua en un altre idioma que no sigui l’anglès... Què passa? És que no saps entendre una broma o què?

Ens vam posar a riure plegats. Després vam encendre una cigarreta i ella em va dir:

— Acabarem sent els últims fumadors de Nova York. No deixen de tocar-nos els nassos. Arribarà un dia en què només podrem fumar als lavabos. Quin fàstic!

No recordo l’última vegada que vaig plorar tant com el dia en què el seu gendre em va trucar per a dir-me que la Bàrbara havia mort. La vetlla se celebraria aquella mateixa tarda a casa seva i el funeral seria l’endemà.

Era la primera vegada que anava a una vetlla a Nova York. No hi va haver salms, ni cants religiosos ni pregàries; es tractava d’una simple cerimònia en la qual uns quants amics seus es reunien al voltant d’una taula amb menjar i begudes, mentre escoltaven música tranquil•la i compartien records de la difunta, que era present a tot arreu: a les burilles del cendrer, a la tassa de cafè mig plena a la pica de la cuina, en un llibre obert al costat del seu llit, en les seves flors, en les seves fotografies...

Ja no podia suportar més estar en aquell lloc, així que vaig decidir marxar després de prometre a tothom que ens veuríem l’endemà al matí al funeral.

El cel era gris i plovia a bots i barrals. La llum de la sala era tènue. Érem quatre bevent cafè en silenci. Sobre la taula hi havia un gerro de porcellana xinesa amb uns gravats que jo no havia vist mai. Ens vam aixecar amb els ulls inflats i amb el cor encongit. Quan la seva filla va agafar el gerro xinès li vaig preguntar:

— On és el funeral?

— A prop d’aquí, al carrer Perry.

No entenia res. Que jo sabés, no hi havia cap església ni cap cementiri al carrer Perry. Què hi anàvem a fer, allà?

— L’última voluntat de la Bàrbara era que l’incineressin i que les seves cendres fossin escampades pel carrer Perry, el primer carrer on va viure a Greenwich Village, per tal de no separar-se mai de Nova York. Les seves cendres són aquí, en aquest gerro.

De sobte, un calfred em va recórrer el cos i no em va deixar en tot el camí. Vam aturar-nos davant del primer arbre del carrer Perry i la filla de la Bàrbara va abocar part de les cendres al peu de l’arbre. Després va anar fent el mateix amb tot els arbres del carrer. L’aigua de la pluja es barrejava amb la de les meves llàgrimes. La grisor del cel m’ofegava. Les esgarrifances m’arribaven fins al moll de l’ós.

Quan vam arribar davant de l’últim arbre, la seva filla va aixecar el gerro al cel durant uns instants fins que l’aigua de la pluja va omplir-ne un terç. Llavors va remoure’l per tal que les cendres enganxades a les parets es desfessin amb l’aigua i tot seguit va vessar el contingut al tronc.

— Adéu, mare! — Va dir entre llàgrimes.

Vam tornar al principi del carrer lentament. Un cop allà, vaig fixar-me en un home que passejava el seu gos. L’animal es va apropar a l’arbre i va començar a ensumar-lo. Llavors va aixecar la pota del darrere i es va posar a orinar damunt del tronc.

No sabia si riure o plorar. Aleshores em va ressonar al cap la veu aspra de la Bàrbara dient aquella famosa frase seva amb què sempre responia a les meves queixes sobre la nostra ciutat:

— Així és Nova York: o l’estimes, o te’n vas.

Hossam Fahr, escriptor egipci, Rostres de Nova York, El Cairo 2003

Traducció de Manuel Jiménez Lucena