nazik al malaika
Extranys
Apaga l‘espelma i deixa’ns aquí desemperats som dues parts de la nit ¿Què vol dir el llampec? Cau la llum sobre quimeres en les parpelles de la tarda cau la llum sobre resquills d’esperança, anomenada per nosaltres, anomenada per mi, fatiga. Aquí som com la llum extranys. La trobada és l’estupor; el fred, com el dia plujós, fou una mort per a les meves cançons i una tomba per els meus sentits. Les hores truquen en la foscor, les nou, les deu des del meu dolor les sento i conto. Perplexa preguntava al temps: Tu que ets més savi ¿perqué la meva joia si hem passat les tardas com extranys? Passen les hores com l’ahir,cobertes, marcides, com el demà ignot desconeix si serà o no, pur. Passen les hores, i el silenci com l’aire de l’hivern les concedeix inundar la meva sang i ofegar el meu alé les concedeix murmurar en la meva ànima: Sota el remolí de la tarda sou extranys. Apaga l’espelma i els esperits en la nit densa. Cau la llum com el color de la tardor ¿No ho veus? Els nostres ulls estan marcits i freds ¿No ho sents? Els nostres cors s'han detingut i l’extinció del nostre silenci és el ressó d’un avís temut que es burla perquè esdevenim extranys. ¿Som uns que porta el dia? ¿Des d’on començarem? L’ahir no ens reconeix com amics... i ens rebutja. Saltem el record com si no hagués un dia de joventut en que l’amor precicipat ens recorregués i més tard ens oblidés. ¡Ah! Si tornéssim d’on érem abans de morir encara hi seríem extranys.
Nazik al Malaika, poeta iraquiana, Estelles i cendra, 1948
Traducció de Manuel Jiménez Lucena i Montserrat Sunyer
© 2008 Manuel Jiménez Lucena