salwa al naimi
L’àngel
Què mor en mi si no faig allò que vull?
Migranya, covardia i neciesa. El dolor de les lleis del cos. Potser la seva necessitat.
Des de quan no m'ha besat ningú?
Des de quan no he penso en besar ningú?
És una gran desgràcia i un camí tan extraviat.
El dolor de l'amargor que s'evapora fins el cap.
El veig dormir. Ronca una mica. Sento el so harmoniós del seu ronc. És l'evolució del matrimoni. Al principi sentia la seva respiració i el meu cor es consumia. Els senyals del principi. Els senyals del final. Potser el que et captivava al principi, t'espanta al final. Qui intentaria comprendre-ho? Jo no ho intento.
Vas donar molt i no vas donar prou, em va dir.
Què és molt i què és poc?
Ens vam desitjar prou.
El profund petó el va fer moure's a poc a poc. N'hi ha prou que jo tanqui els ulls, encara que els seus estiguin oberts. El desig queda suspès en el primer parpelleig.
Què és més difícil, dir sí o dir no?
Per què vull parlar?
És suficient tancar els ulls i superar la calor.
Com dorm la conca? Li cridava en aquell carrer de Damasc. No recordo què feia la mona, però la gent al seu voltant es reia. Jo era una nena i també reia.
El somni de la conca?
La vas reconèixer sense que ho fos.
La vas reconèixer al costat d'un home que també dormia aquest somni.
Com dormen junts el somni de la conca un home i una dona?
En el matrimoni. Al llit del matrimoni.
Què queda de l'amor després del matrimoni? Després d'anys de matrimoni.
Resposta: El somni de la conca.
Em retardaré uns dies, vaig dir. La seva veu freda va començar a ser inquietant, després feridora. Em persegueixes? La paraula no resulta l'apropiada. Amb una reacció irreversible i vella, l'agut dolor va arribar al meu coll i vaig tapar l'auricular del telèfon. Vaig llançar un insult. Aquest mateix dolor agut em va fer esgarrifar un temps que no he tornat a recordar. Ara és suficient un sol insult perquè salti des del meu coll com una pilota. Volia fer-me tornar en el moment fixat? No és la passió. Volia tranquil•litzar-me amb les meves obligacions matrimonials.
Aquestes trobades nocturnes eren l'últim que quedava entre nosaltres. Era a prop teu, sentia el teu desig sobre la meva pell omplint la meva sang. Obria les meves cames i em penetraves, en silenci tots dos, la nostra respiració accelerada fins l'últim alè.
Què queda de nosaltres després d'anys de matrimoni?
Només el matrimoni.
Distant, sola, a punt de morir.
Estic sola, a punt de morir.
Sola com un gos sarnós. No, com una gossa sarnosa.
Què queda després d'anys de matrimoni?
Resposta: El silenci del matrimoni.
Un silenci hostil, no artificial, discontinu.
El silenci del matrimoni.
Et vas buidar, em va dir. Aquesta és la imatge que quedarà al meu cap: La imatge d'una dona disposada per a l'amor.
Vas entrar a l'habitació sola i vas tancar la porta darrere teu.
Què va morir en mi, disposada per a l'amor?
La lleugeresa dels primers moments, el batec de les ales del desig, l'agitació de la sang. Sempre passa ràpid i torna amargament com un nen prohibit.
Des de la meva finestra veig el mar agitat, després de la tempesta d'ahir. La platja buida com un desert. Se'm va ocórrer baixar fins l'aigua freda. Em vaig submergir amb un impuls i el meu cos va tremolar. Vaig sentir el calfred de l'amor. Les tremolors es van multiplicar. La mort.
Obro els ulls prop de la finestra, mentre ell dorm.
El nen juga sol. Canta. Parla. Riu. Crida. Representa un paper.
Corre cap a mi: Quan dormirem al mar?
Quan surti el sol, li responc. Ja ha sortit, protesta.
És veritat. Està amagat darrere els núvols.
Per què s'amaga darrere els núvols? S'allunya sense esperar una resposta.
Es treu els pantalons. Corre per orinar tot continuant la seva inacabable conversa.
Es cobriria si estigués sol, si tingués un germà o una germana, va dir-me una vegada.
Jean Paul Sartre estava sol.
Em va assassinar amb la mirada. Idiota. No canvies.
Vaig obrir els ulls un matí i amb el cap ple d'imatges fugitives. Tot desapareix, tot es trasllada. Vull quedar buida com un tambor.
Migranya.
La migranya de l'amargor.
L'amargor irrepetible.
Una amargor sòlida.
L'amargor d'un mal son.
L'amargor de l'oblit del cos o del seu desinterès.
Els embolicaré amb els riures, amb la brillantor dels ulls, buscant les mirades d'amor dels altres.
El veuré. Li diré: Benvingut! I tancaré els ulls quan em besi.
Els seus llavis recorren la meva cara i el meu coll. El miro amb els ulls oberts.
Una vegada vaig llegir un estudi sobre el petó i un comentari sobre les seves causes.
Ho vaig oblidar tot. Palpo el seu rostre com un cec. Dibuixat com una gasela.
Vas fugir dels altres, recorrent a la finestra i al fum del cigar.
Cada vegada que estava preparada em mirava amb una sospita. Des de quan aquesta passió per sortir?
Obligacions de la feina, vaig replicar, evitant la seva mirada.
Li vaig dir que era un moment tan sols? Una vàlvula d'escapament. Un forat de ventilació. La por de detenir-se. La por de la mort. La por conjugal. Vaig tancar la porta darrere meu i em vaig precipitar als nous dies.
Quan els altres em pregunten, responc amb dificultat: Bé, bé, tot bé; repeteixo amb certa sorpresa.
Hi ha qui viu la meva vida en aquell lloc.
Estic malalta d'oblit.
Estic curada d'oblit.
L'expert deia que els esposos passen períodes de flux i reflux com l'aigua del mar, èpoques d'afecte i èpoques de violència, que se succeeixen, com la nit i el dia; per la qual cosa els beneficis ens són enganyosos.
Llavors jo estic ara en un període de violència.
Des de quan?
No ho recordó, ni és important fer-ho.
No vull perdre la meva vida, va dir. Encara sóc jove. Vull viure una altra cosa.
Jo no vull res.
Al cotxe, de camí a aquesta ciutat marítima, el seu braç fregava al meu braç i la seva cama a la meva cama.
Record una història del meu pare que la mare detestava.
La història de l'home que volia demanar una fàtua al xeic, per por a l'anul•lació del seu dejuni, després d'haver besat la seva dona en época del Ramadà.
Quant temps fa que estàs casat? -li va preguntar el xeic.
Vint anys -li va respondre l'home.
No et preocupis. És com si l'haguessis besat amb retard.
No hem d'esperar vint anys per invalidar el nostre dejuni.
Teu estàs al meu costat i jo intento concentrar els meus sentiments en un lloc comú.
Res.
Fa dos anys vaig obrir el meu cos per primera vegada a un altre home.
Estàvem un al costat de l'altre i el seu braç va tocar el meu amb els sotracs del cotxe. Un calfred inesperat em va envair. Vaig esperar el moment en què ens tocaríem de nou. Li vaig mirar i vaig descobrir que el desitjava.
Vaig descobrir amb alegria que encara era viva. Vaig respirar i vaig decobrir que desitjava un altre home.
Vaig descobrir que encara era capaç de desitjar.
Com aquell que viu anys sense cap i després de tocar-se, de sobte observa que l’ha crescut de nou; que sent, veu, assaboreix, olora i desitja.
No m'imposis la càrrega de la teva sinceritat, li vaig dir.
Fa dos anys, al costat d'aquell home, vaig recuperar l'ardor de la sang; com qui surt d'una llarga malaltia. Extenuada i feliç.
Què queda de nosaltres després d'anys de matrimoni?
Abans, fins i tot al cor dels nostres combats, els cossos es trobaven en silenci i amb ferocitat, per tornar a separar-se al matí. Aquestes trobades nocturnes eren l'últim que quedava entre nosaltres. Era a prop teu, sentia el teu desig sobre la meva pell omplint la meva sang. Obria les meves cames i em penetraves, en silenci tots dos, la nostra respiració accelerada fins l'últim alè.
Ni això ha quedat.
Et veig dormir, se m'ocorre fer un pas. Obres els teus ulls i m'estiro sobre el teu tron com ho feia abans.
Conservo el meu lloc darrere la finestra.
No hi ha desig ni he de lluitar.
Què queda després d'anys de matrimoni?
L'àngel sense sexe.
Ve’t aquí llissa com un full. Els anys han passat per sobre com una piconadora.
Ve’t aquí, apàtica, freda, pesada, com llastrada per pedres cap a l'abisme.
Migranya.
Alguns es van atrevir malgrat el vent. Els veia rere la meva finestra, esforçant-se en la sorra i el sol; encara sóc rebel.
Vaig tornar a preguntar-li: Què queda després d'anys de matrimoni? Per què ho faig?
Tinc una idea.
Oh Déu meu!
No et riguis.
Vegem.
Em vas dir que no preguntés davant ningú.
El seu riure va començar a ser més clar.
Escolta. Què uneix un home i una dona que no sigui el diable? L'enemic dels casats.
Va callar una estona. Li donava voltes al capdavant i reia a rialles. Què et passa?
Res, res, vaig respondre.
Va riure de nou, mentre repetia en veu alta: L'enemic dels casats. L'enemic dels casats.
El so del seu riure darrere meu i jo, agafant de la mà el nen i dirigint-me fins la porta.
Salwa al Naimi, escriptora síria , al Riad el-Rayyes, 2009
Traducció de Manuel Jiménez Lucena
© 2010 Manuel Jiménez Lucena