De sobte, la pluja

Caminaven pel carrer Qasr el-Nil i Samira va dir amb un somriure:

- Pots creure que si tingués una aventura, t’ho diria.

- Menteixes –va dir Mahdat sense donar una piastra al captaire coix que saltava darrere seu.

- M’empiparé.

- Tinc raó, no m’estimes.

Ella es va detenir davant l’aparador: “Setmana dels retalls”... “Bon gust”... Troços de tela barrejada... A sobre del vidre, els rostres d’ell i d’ella.

- Ho sento.

- No em creus mai... Vull comprar quelcom per pel dia de la Mare.

- Un troç de tela?

- No, una bossa.

- T’estimo -va murmurar- ¿Què en faré?

- Però, què dius? Aixeca la veu. No et sento.

- Res, res. Anem-nos-en.

El senyal per passar. Un home s'hi va fixar en la seva cara trista... Es va agafar del braç d’en Mahdat i després el va deixar anar...

Algú que n’estava a prop va dir: “El lloc natural de la dona es casa seva”. I el seu acompanyant li va replicar: “I també de l’home”.

Van riure... De nou el senyal verd ... La gent es va llençar des de l’altra vorera amb cara de pomes agres ...

- Què...? Marxem a Alexandria...? M’agrada el mar –va dir Mahdat de sobte.

- Quan?

- Ara.

- I la teva feina?

- Tant se me'n dóna.

- I la mare?

- Tant se me'n dóna.

- Estàs boig.

La policia. La gent anava per la vorera amb el cap tort i mirava les sirenes.

- M’agrada el desert i m’agradaria viure a les piràmides. Odio la multitud. Déu meu, senyor, com odio la multitud! Pels matins, quan la gent s’ofega a l’autobús, em voldria morir. Què et sembla aquesta bossa, la farà servir la mare?

- És massa moderna, una mica més del compte.

- La mare no és tan vella, quan anem pel carrer la gent creu que és la meva germana gran.

- Quina sort!

- Què dius? Per què no aixeques la veu?

- La compro... Dic que la compro, la compro, la compro...

- No, és massa cara. I no cridis d’aquesta manera.

En la plaça Tahrir li va preguntar:

-Què és l’amor?

- A les cançons i les pel.lícules? –va respondre ella aixecant els ulls al cel.

- No creus que plourà? -va afegir.

El cel estava ple de petits i rodons troços de núvols negres de extrems tènues i transparents que nedaven amb rapidesa i desaparexien com el fum.

- No plourá.

- Jo crec que sí.

- Potser, però escolta’m... Jo t’estimo. Què hi farem?

- No repeteixis aquesta paraula.

- Per què?

- No la repèteixis o m’empiparé.

Caminaven en silenci pel pont Qasr al Nil amb els lleons malhumorats i les seves crins i ulls plens d’excrements d’ocell, blancs com la calç. Van travessar el pont.

- Per què no serem com els germans? –va dir després d’una estona.

Va riure encenent una cigarreta.

-Tu ets el meu germà i jo la teva germana –també li contestà ella rient- Què et fa riure?

I va començar a plovisquejar:

- No t’ho vaig dir?

- Sí –va llençar la cigarreta mullada al riu.

- No repeteixis que em creus, ara que comença a ploure.

- Sí.

- Ho vaig dir.

- Vas dir que plouria i jo que no; i ara està plovent. Què vols que faci exactament? Vols que em llenci a l’aigua?

- Mai escoltes el que et dic.

- Quan seré el teu germà?

- Anem-nos-en... La pluja referma.

- Jo tampoc t’estimo.

- Sí.

- M’agradaria... m’agradaria estimar-te, però...

- Tant se val, no repeteixis ara aquesta paraula. Afanya’t.

Quan van arribar a la porta del Casino, ella panteixava i l’aigua del xàfec relliscava pel seu rostre, els flocs dels cabells mullats se li enganxaven en les galtes obscures. Ell va allargar les mans i li va rentar la cara.

- Gràcies, ja tinc un mocador –va dir enretirant-se amb rapidesa.

Van seure sota la vela del Casino. Caien algunes gotes en el riu que produïen veloces i continues onades grises.

- Odio el plovisqueig. Déu meu! Si plogués amb força acabariem aviat, però amb aquest plugim....

Va mirar el pont i la gent pressuda, el cos corvat i amb diaris plegats al cap. La pluja semblava línies transparents i inclinades que omplien el món:

-Sí, així seguirà per sempre.

- Què cosa?

- La pluja.

- Què vols dir?

- Res...

Una gata negra i xopa va esmunyir-se sota la taula del costat es va espolsar i va seure tranquilament. Amb la cua va rodejar el seu cos brillant i negre i s’els va quedar mirant amb uns enigmàtics ulls verds.

Baha Taher, escriptor egipci, Obres reunides, El Caire 1992

Traducción de Manuel Jiménez Lucena