baha taher
El consell d'un jove intel·ligent
El vell va córrer darrere seu mentre travessava el carrer Talat Harb, a prop del cinema Radio, i li va cridar:
-¡Profesor Adil!
Va sentir la frenada d'un cotxe i després la maledicció del conductor quan va frenar bruscament; però no s’en va preocupar, el va assolir abans d'arribar a la vorera i li va tocar el braç amb els dits. Van intercanviar una mirada per un moment sense parlar; després, Adil va retirar la mà del seu braç i li va preguntar què volia.
-Sóc jo, professor Adil! Sóc jo! És que no em recorda? Comprava l'Ahram totes els dies i el Kawakab cada setmana. Jo era a la cantonada del seu carrer. Jalil... El vell Jalil.
-I tu, no et recordes? Ens trobàvem moltes vegades allà. Ens trobàvem cada setmana i t'aconsellava. No et recordes? Sembla que va ser inútil.
Van caminar a poc a poc. El vell Jalil li seguia els passos endarrerit i li tocava l'avantbraç:
-Em recordo, em recordo, senyor meu. Però el que no sap és que, a Déu gràcies, he canviat. Li prego que m'escolti. Déu poderós! He canviat, sóc sincer. No he tornat a saber res més de l'opi. No he tornat a veure-ho ni en pintura, ni he provat més el seu sabor. Va ser una gran desgràcia consumir-lo.
Adil es va detenir per segona vegada. Va mirar aquell home demacrat, d'ulls velats de llàgrimes que es llepava els llavis contínuament.
-Em vas dir que l'havies deixat i que no ja no el tornaries a provar, perquè volies treballar. Per què no estàs treballant?
El vell Jalil va baixar el cap i va mostrar el cabell curt i blanc sobre les muscleres de l'ampla, bruta i gastada jaqueta grisa. El va aixecar de seguida i va dir:
-Com està la salut del meu distingit senyor?
Adil va deixar anar un petit riure:
-Em trobo perfectament .
I es va posar a caminar de nou, tot seguit del vell Jalil:
Mira'm. Jo sóc enginyer. Faig la meva feina al govern i en una empresa. He perdut la vida per tal de reunir una mica de diners. Per què?... M'he comprat un cotxe, per exemple, per deslliurar-me almenys del transport públic?... No. Cada cèntim, l'he estalviat; per assegurar el futur del meu fill. És veritat que encara és petit; però és necessari treballar per al futur, oncle Jalil. I qui sap, potser les coses canviïn. És necessari que la gent es preocupi pel futur i després d'això, interessar-se per un mateix.
-Distingit senyor meu... -va dir després d'una pausa- La veritat, distingit señor, és que ara estic sota tractament. La droga va cremar el meu pit. Però Déu va acabar amb l'opi i els seus efectes. Recordes al vell Jalil del passat? Déu meu, distingit senyor! Jo no coneixia cap altra cosa que la meva feina i la meva casa. Em privava d'una tassa de cafè perquè la casa i els diners eren el primer. La gent em va enganyar en dir-me que l'opi curava el reumatisme. Els vaig creure i la meva casa va quedar arruïnada... La casa i la família. Cinc fills i la seva mare, els diners van escassejar. Una feina dura per al vell Jalil. Això significa, distingit fill d'Adán, que les preocupacions es van acumular més i més... Però gràcies a Déu això va ser temps enrere. Un temps que ja es va acabar. A Déu gràcies, el nostre Senyor que em va salvar. Tornaré a la feina després de curar-me. Si us plau, ajudi'm! Li tornaré quan... quan...
Es va posar a tossir violentament amb la mà a la boca. Adil va alentir el seu pas i es va girar una mica cap al vell tremolós a qui la multitud gairebé el va fer desaparèixer de la seva vista. El pobre vell es va cuitar en assolir-lo abans que s'allunyés del tot i li va dir amb la veu panteixant i entretallada per la tos:
-No... No puc treballar fins que no se'm curi el pit... Necesito una ajuda... Una modesta ajuda... Si us plau... La hi tornaré.
Gairebé sense mirar-lo, Adil li va retreure:
-Tu ets l’únic responsable, oncle Jalil. No et vas voler curar, ni vas voler canviar. Solament volies comprar droga. Quantes vegades t'ho vaig aconsellar? I aquella vegada que et vaig donar diners? No és així? Què vas fer? Te'ls vas gastar en opi? No és així?
-Diners? -va protestar el vell –Déu meu, distingit señor! Amb aquests diners no vaig comprar res!… L’opi és cosa del passat. Ara és impossible. Vingui amb mi, senyor, si vol...
El jove es va detenir i va dir en un to tallant:
-Escolta. Només una paraula. Necessites curar-te. Ingressa en un hospital. Si vols, tinc un amic mèdic que podria...
El vell va estendre la seva mà i va agafar el braç d'Adil:
-Anem-hi. Ara. Vaig darrere seu. Que Déu preservi la seva casa! Anem-hi per veure el seu amic.
Adil va mirar confós el tremolós ancià que l'agafava del braç tot pensant què li diria.
-Però abans d'anar al doctor, distingit senyor meu, jo hauria d'anar a veure els meus fills. Hauria de veure'ls i preparar les seves coses. Pobrissons, senyor, què menjaran si ingresso en un hospital? Potser tenen la culpa que la seva mare s'hagi afluixat i hagi venut la seva ànima? Li sembla bé, senyor? Li sembla bé?... Jo... he resat per tal de no haver de dir-li. En realitat vaig ingressar en un hospital i vaig fer un tractament. Em vaig curar, gràcies a Déu. La qüestió ara és el meu pit i la tos. M'agradaria anar al metge perquè m'examinés amb els raigs X. Solament necessito un metge.
Es van detenir davant del cinema Miami, un punt molt freqüentat del carrer. La gent els empenyia una mica per poder passar. Adil es va trobar davant de les fotografies de la pel•lícula que projectaven i es va descobrir mirant la foto de la bonica protagonista, a sobre d’un llit amb els cabells i la roba desparramats i les cuixes aixecades, sense sentir el vell Jalil.
-Només és xerrameca. No ho has intentat.
I en reemprendre el seu camí, Jalil va sacsejar el cap i va afegir amb un breu riure com si descobrís un secret:
-Ho entenc, distingit senyor; però com li vaig dir he trobat una feina, gràcies a Déu. Obriré la parada dels diaris com abans. Tornaré a ser millor, si Déu vol... Però, ara,la qüestió -va continuar en veu baixa-, és que Déu m'ha castigat, no hi ha res per menjar a casa. Ajudi'm, si us plau. Només necessito que els meus nens mengin.
-Tu et preocupes pels teus fills?... No et preocupa sinó la porqueria de la droga.
-¡Distinguit senyor meu!... Jo també estimo els meus fills.
-No és possible ... De cap manera. Qui abandona la seva feina i la seva casa a causa de... Quantes vegades t'ho havia dit? Mira'm. Jo sóc enginyer. Faig la meva feina al govern i en una empresa. He perdut la vida per tal de reunir una mica de diners. Per què?... M'he comprat un cotxe, per exemple, per deslliurar-me almenys del transport públic?... No. Cada cèntim, l'he estalviat; per assegurar el futur del meu fill. És veritat que encara és petit; però és necessari treballar per al futur, oncle Jalil. I qui sap, potser les coses canviïn. És necessari que la gent es preocupi pel futur i després d'això, interessar-se per un mateix. Per què no has escarmentat, oncle Jalil? Mira a la gent. Mira'm a mi...
El vell escoltava amb el cap baix. Però els seus ulls extraviats revelaven que no seguia la conversa.
-Això mateix, senyor! Com li deia, gràcies a Déu m'he curat. Vostè era un nen quan venia a comprar el diari per el seu pare... El Ahram. Ho recorda? -es va detenir i va implorar tot agafant-li la mà-. Compadeixi’s de mi, distingit senyor! Deixi'm besar les seves mans!
-Ja n’hi ha prou!
L'enginyer va treure la seva mà i es va llançar a caminar de pressa, seguit de prop per Jalil:
-Qualsevol ajuda, distingit senyor, qualsevol cosa!
-Torna-te’n amb els teus fills i pensa-hi.
-M’ho pensaré, distingit senyor. Faré tot allò que em digui. Vol que eduqui els meus fills?… Ho faré... Ho faré. Però necessito una ajuda...
El vell va estendre la mà, va agafar amb força el braç de l'enginyer i el va detenir. Li va apropar la seva cara, els seus ulls ploriquejaven contínuament i el seu rostre es va contreure.
-Escolti'm -va xiuxiuejar- No rigui ara. No s’avergonyi del seu oncle Jalil. Vostè és un home jove i jo només desitjo el seu bé. Escolti’m i no digui res. Entre vostè i jo... Conec una dona bonica com les roses. Shissssst...! No parli. Gaudeixi de la seva joventut i dels plaers del món. Com les roses, Déu meu! Dos passos i és seva. No digui res. El seu oncle Jalil només vol el seu interés.
-¡T’has tornat boig!
-Escolti'm. Jo sé qui és vostè. Conec el seu passat i és fill de la felicitat. L'he vist moltes vegades amb noies i jo no n’he parlat. El seu oncle Jalil no ha obert mai la seva boca. Shisssst!
Va posar els seus dits als llavis i es va fregar els ulls amb el dors de la mà. Les galtes se li van enfonsar una mica més, demacrades i humides, va deixar anar una rialleta i va parlar amb un ràpid murmuri.
-No he obert la boca perquè aprecio els joves sans i forts. Tampoc no vull res de vostè. Un taxi, un parell de carrers i és seva. No l’ha dit una sola paraula agradable al seu oncle Jalil, però no importa. Què importa? Per a mi és com un fill... No ho faria això per ningú. Encara que, si no vol ajudar el seu oncle Jalil, llavors, esperi’s. Cridi un taxi només. Per si un cas, per si no fos veritat, agafi la meva documentació fins que torni.
Va començar a remenar amb mà tremolosa la butxaca interior de la jaqueta i es va posar a plorar de nou.
-Fins a aquest punt has arribat? La mort és el millor per a tu -va contestar l'enginyer.
Va engegar a caminar ràpid, gairebé corrent. El vell es va quedar quiet amb el carnet que havia aconseguit treure i el brandia en l'aire:
-Torni, distingit senyor. No m'ha entès, no m'ha entès.
En veure'l travessar el carrer, va llançar a córrer darrere seu. Llavors hi va haver una frenada i una cosa pesada el va colpejar. El vell va caure al terra i es va intentar incorporar sense poder aixecar les cames.
-Ai!... -va dir i es va esfondrar de nou amb els braços separats i deixar caure el carnet.
Això va pasar una mica abans que caure la foscor.
El conductor del vehicle va sortir espantat i va mirar el vell amb els ulls oberts. Un cercle compacte de vianants es va formar al voltant del cotxe blanc.
-El vaig veure parlar fa poc amb un home -va comentar algú.
-Sí, un jove que creuava el carrer -en va afegir un altre.
Però no van trobar ningú.
També hi va haver qui va presenciar l'accident i havia vist una persona que corria. Es va dir que el prendrien per testimoni, el molestarien sense necessitat i el farien arribar tard a la seva trobada d'empresa. Va seguir el seu camí i en allunyar-se es va detenir per segona vegada. Va pensar que si estigués ferit el portarien a un hospital i aconseguiria una indemnització; encara que si fos mort, ja no faria falta i potser els seus fills es beneficiarien. El seu cor bategava accelerat, però no va tornar.
Algú es va inclinar i va veure el carnet del vell. El va girar i va llegir el nom i els dels fills abans de donar-li al policia que escoltava en silenci les explicacions del conductor i que assenyalava, amb el dit índex i sense mirar, l'home mort.
baha taher, escriptor egipci, Obres reunides, El Caire, 1992
Traducció de Manuel Jiménez Lucena
© 2010 Manuel Jiménez Lucena