Ella, jo… i les flors del món

Erem al jardí. Jo cobejava d'unir-me a ella.
Al jardí hi havia arbres plens de fulles, herba verda, ocells i una font. De vegades pareixia un jacint; altres, una maragda.
Era la primavera, aquell sol suau travessava les branques dels arbres com si els seus rajos fossin de pur argent, llençant a l’herba llum, color, ombra i formes.
Els arbres tenien olor, la terra tenia olor, l’herba tenia olor, el seus cabells tenien olor i la seva boca feia olor.
Era la primavera. Els ocells bevien l’aigua de la font, s’empolainaven i sacsejaven les plomes, voletejant i piulant a les branques.
-Estimo la mort, però sempre que n`estic a un pas, estimo viure.
-Voldria tenir una flor negra.
-Hi ha flors negres al món… Hi ha flors negres.

* * * * * *

Erem al jardí. Jo cobejava d'unir-me a ella.
El sol pujava en el jardí, els arbres deixaven caure les seves fulles i l’herba estava seca; els ocells i l’aigua a la font havien disminuït; tot cobert de fulles. Era la tardor.
-Estimo la vida, però si em trobo amb ella, sé que és la mort.
-Desitjaria tenir una flor blanca.
-Hi ha flors blanques al món, hi ha flors blanques.

Yahya Tahir Abd Allah, escriptor egipci. Les antigues veritats són bones per sorprendre's i altres relats, maig 2005

Traducció de Manuel Jiménez Lucena