LITERATURA ÀRAB CONTEMPORÀNIA

muhammad zafzaf

Manifestació

El policia el va empènyer per darrere a l'interior de la cel•la amb força i violència i va assegurar el forrellat de la porta per tal d’assegurar-se que ningú no podria escapar.

Es va trobar de sobte dins d'una cofurna, gairebé a les fosques, amb la certesa que era sota terra. L'olor penetrant i repulsiva va omplir els orificis del seu nas i va respirar amb dificultat i rapidesa. Hi havia un espiell pel qual no es veia res, situat al centre. Els seus ulls es van extraviar per l'entorn. Va percebre un bony immòbil reclinat en una tranquil•litat mansa i terrible. Va buscar inútilment una cadira però allà sol hi havia el sord asfalt. Es va moure dins de la cel•la com si fos un gegant mitològic en una galeria prehistòrica. Ningú no parlava dels trets. Finalment va sentir una veu que semblava enumerar un llistat de tristeses:

-¡Ei, si us plau! -va dir la veu.

La veu que arribava a les seves oïdes sortia d'aquest bony. Ara se sentia sense forces per parlar amb ningú, en un situació emocional tensa. Mentre una persona parlava, l'altra continuava sense moure's. Va tornar en direcció a l'altre detingut per trobar un lloc proper i evitar el que va saber després que era un vòmit. Semblava estar en una zona sense aire, si no és que realment hi faltava l'aire; que el seu pes disminuïa i que els seus braços es debilitaven. Finalment es va llançar sobre el terra fred, sense importar-li la seva jaqueta ben planxada, on al menys trobava un avantatge ,… la frescor; ja que, darrere d'aquestes ombres, d'aquests murs, al carrer on s'abraçaven centenars de manifestants, la calor era insuportable i se superaven els quaranta graus.

Es va relaxar per complet i va estirar els braços. Ara era tot molt més lliure. Rere l'espiell que vigilava en la foscor, va passar un rostre del qual no es distingia la seva forma. Després una altra cara i una altra. L'home que estaba estirat tranquil•lament li va dir:

-Hi ha una altra persona.

Ho sabria per experiència. Amb tota seguretat que portava en aquella cel•la dues o tres setmanes. De sobte el policia va llançar dues persones més. Una va caure sobre la seva cama. Va reaccionar ràpidament, va moure els seus peus i va recuperar la consciència, incorporant-se com si anés a mossegar i donant voltes sobre si mateix com un trompo.

Eren cinc persones a la cel•la i possiblement el nombre augmentaria si s'intensificaven les detencions. Estava convençut que els manifestants encara s'oposaven tenaçment a la restricció abusiva de les llibertats. Les veus de la multitud ressonaven encara al seu cap de manera profunda i llunyana.

La persona que va entrar amb el seu company va romandre quieta i atordida per un moment. Xocava les seves mans de tant en tant, una amb l'altra, els seus ulls brillaven d'una manera que les seves pupil•les gairebé se sortien de les seves ulleres de metge. Va aixecar el cap mostrant el rostre a la llum imperceptible i amb una expressió amarga i dolorosa.

Se li va fer evident que ja havia vist abans la seva cara:

-Continuarem lluitant, continuarem resistint; aquí i allà -va dir.

Cap dels detinguts no va trobar la força per respondre. La mateixa veu va continuar:

-Nosaltres som un estat àrab, no un estat jueu. Tenim dret a manifestar-nos.

El que havia parlat al principi estava assegut... Tremolava com un pollastre. Es va dirigir cap a la porta de ferro i va mirar l'espiell quadrat. Un altre es va asseure al seu lloc. Va colpejar la porta amb els peus i va produir un gran enrenou que va retrunyir a la cel•la i, potser, a tot el centre; com si fos una protesta, una declaració i un desig de provocar. Encara es va quedar dempeus a prop de la porta tot proferint les imprecacions més dures fins que va aparèixer rere l'espiell el rostre rodó i irritat d'un policia i el jove de la veu planyívola li va escopir, amb la qual cosa va augmentar l'enuig del policia.

Al cap d'un instant, dos policies van obrir la porta i el van bufetejar fins a tirar-lo al terra i se'l van emportar fora; no sense abans tancar bé amb balda. L'enrenou dels altres tres va augmentar. La persona que estava cabdellada va continuar de la mateixa manera, com si l'assumpte no fos amb ell. Tanmateix el seu altre amic va pronunciar amb claredat:

-Què fa aquest insensat? No dubtaran de torturar-lo fins la mort.

-¡Son jueus!... No són àrabs! -va dir amb gest d'indignació- Creuen que Palestina és dels jueus.

-Agents imperialistes. -va comentar un altre amb fredor- Continuarem lluitant i resistint -va afegir furiós.

Malgrat això, encara sentia el ressó al seu cap... Las veus dels manifestants venien de lluny i va desitjar ser al mig de la multitud per insultar els imperialistes i els policies traïdors i llançar-los pedres.

A través de l'espiell va passar una cara…, i una altra i una altra. Per un breu moment la porta es va obrir i un munt de cossos van formar un bloc simple i compacte i un grup de detinguts va començar a ser llançat en l'interior de la cel•la, empesos des d'enrere per una força insòlita. Uns garrots van aparèixer en la foscor. Desitjava tenir a la seva mà una metralladora o una pistola per liquidar-los i alliberar tots els detinguts, sortir junts al carrer una altra vegada i manifestar-se per a expressar la seva opinió de nacionalista àrab; o almenys, com a persona. Però el pitjor era què no podia fer res, res en absolut.

El calabós s'anava omplint. Potser farien més detencions, si és que hi havia més cel•les. Els laments s'elevaven amb més força... Monòtons i retrospectius sons roncs i caps que apareixien per darrere de l'espiell, escopinades i malediccions. Ara va creure sense cap mena de dubte que tots els manifestants havien estat detinguts, que no sortirien d'allà...; que eren més forts les armes i el terror.

Va donar voltes i va trobar als ulls d'aquesta sorollosa gent una resolució ferma i enèrgica. Aquesta són les nostres armes... Traïdors, traïdors!

El soroll al calabós s'omplia de crits i insults, veus i veus convertides en la coral d'un escenari heroic. Rere l'espiell va aparèixer el rostre d'un policia i algú li va escopir, sense que aquest pogués obrir la porta i emportar-se'l per on, minuts abans, havia tret el seu company. Va contemplar aquesta escena amb agitació; i, en tant les veus de seu al voltant s'elevaven, va sentir que omplien l'ambient de la cel•la. Va tenir la seguretat del ferm patriotisme popular.

Es va obrir la porta... Els detinguts es van moure amb l'esperança de sortir lliures cap a l'espai obert sense que hi hagués força que se'ls oposés. Per darrere, el cap de policia va cridar:

-¡Eh, pallassos!... Mañana us jutjaran... Héu violat la seguretat de l'estat.

Els crits es van elevar i es van redoblar les blasfèmies i els insults. Un jove va cridar a la cara de l'inspector:

-¡Palestina al cor!... Els traïdors fan qualsevol cosa, però Palestina quedarà sempre al cor.

I li va escopir, encara que l'escopinada no va arribar a les seves llustroses sabates. La jugular de l'inspector es va inflar i va ordenar a dues policies que traguessin immediatament al jove. Aquests el van empènyer fins on possiblement ja no tornaria, entre les veus dels detinguts i la confusió de l'estret calabós.

En el seu cor creixien amb rapidesa terribles idees. Córrer rere aquell inspector i fer caure'l al terra i esbocinar-lo. Es va sacsejar de dins aquesta sensació violenta i va intentar obrir-se pas cap a la porta per intentar el seu primer i últim somni, sense preveure la ferma resistència de la porta de ferro que altres mans intentaven inútilment fer caure.

muhammad zafzaf, escriptor marroquí. El vagó. Rabat, 1993

Traducció de Manuel Jiménez Lucena